domingo, 28 de julio de 2013

Frases fetes: la diferència entre els castellans i els catalans


Una llengua és molt més que un codi amb el qual es transmeten dades, pensaments, etc. Les llengües són part intrínseca de la nostra cultura i, totes, tenen girs i modismes particulars. És per això que us adjunto unes reflexions per difondre la nostra diferència amb els castellans. No és la meva intenció que us ho prengueu al peu de la lletra, sinó vull mostrar-vos una vessant lúdica i per pensar de la diferència entre el català i el castellà. Espero que us agradi la comparativa! Ells diuen “perro viejo” i “mosquita muerta” allà on nosaltres diem gat vell i gata maula. La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, la grossa, aquí. De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui “Virgen” i nosaltres que sigui Nostra Senyora (petit aclariment: no és “madre de Dios” en castellà ni mare de Déu en català, atès que Déu no té mare, però sí fill. La forma correcta seria “la madre del hijo de Dios” o la mare del fill de Déu, per això a Montserrat en diuen Nostra Senyora de Montserrat); ells paguen “impuestos”, que ve d’“imponer”, i nosaltres contribucions, que ve de “contribuir”. Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són “sinvergüenzas”, mentre que els corresponents catalans són, només, uns pocavergonyes. Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen “madera” quan nosaltres toquem ferro. Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol Nadal anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un bon dia i una bona nit cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples “buenos días” i “buenas noches” diaris. A Espanya es veu que ho donen tot: “dar besos, abrazos, pena, paseos...” mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets: fer petons, abraçades, pena, un tomb... Allà diuen “¡oiga!” quan aquí filem més prim amb un escolti! Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen “morenos” i nosaltres rossos, colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones. Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí figa, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Mentre ells “hablan” –i fan!– aquí enraonem, és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix. Allà per ensenyar alguna cosa a algú “adiestran” i aquí ensinistrem. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament sobre la “destra” (dreta) i els altres sobre la “sinistra” (esquerra)... Tota una concepció del món, doncs, s’endevina rere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua, canvien també de punt de vista i de nació. I com que no és igual la nació que té un estat darrere la qual en té dos al damunt, anar de guanyador per la vida és més còmode que anar-hi de vençut. Jo, que m’ho miro de la banda dels qui no són 300 milions, –ells tampoc, ni que ho diguin– la solució alliberadora d’aquesta situació em sembla, cada vegada més, una qüestió d’ous. D’ous col·lectius, s’entén. I no pas, precisament, només del color dels ous...